Preparant el viatge “Amsterdam” des del bloc de l’Enric

 

Bloc Enric Bertran Ansterdam

L’agost del 2019 el recordarem pel viatge que hem fet a Amsterdam, per passar-hi un dies, fer el turista per la ciutat i fer un tastet d’Holanda, els Països Baixos per ser més precisos. Una bona manera de poder-ho recordar, és fer-ho a través del que va escriure l’Enric en el seu bloc amb la sèrie titulada el Amsterdam, on es documenta i prepara el viatge amb aquell domini de l’escriptura que fa de tant bon llegir.

Podeu llegir l’original en el seu bloc accedint a través d’aquest enllaç:

http://blogscat.com/a/enricbertran/category/viatges-i-viatgets/amsterdam/

A continuació ho he copiat ordenat per data, de més antic a més nou, per facilitar la seva lectura i poder-ho gaudir millor (clica aquí).

Entrades relacionades amb aquest viatge:

Espero que us agradi.

😉

Jo per la meva part, també vaig fer una petita preparació del viatge, mirant algun vídeo per internet.

El que més em va agradar va ser recordar el capítol d’Holanda de la mítica sèrie Oh! Europa de Dagoll Dagom.

Sèrie còmica de la prestigiosa companyia de teatre catalana Dagoll Dagom realitzada el 1994, antecessora de Oh! Espanya, un grup de persones de diferents parts de Catalunya i del País Valencià guanyen un sorteig d’una entitat bancària, el premi és un viatge per dotze països de la Unió Europea.

La presentació de la història surt de la reunió dels protagonistes per recordar el viatge i en la qual cadascú va adquirint especial rellevància en un capítol determinat, conduïts per una guia inexperta i un xofer rondinaire.

😉

També vaig esbrinar quina és la diferència entre Holanda i Països Baixos, amb altres curiositats que fa gràcia saber, mirant aquest vídeo.

😉

I demanant ajuda a la Maria perquè ens fes la traducció d’aquest vídeo:

  • Maria, ajuda‘ns a entendre que diu aquest vídeo.
  • Diu que hi ha coses que a Holanda son il·legals i no voldria acabar a la presor.

La Maria Boix Irla ens ho tradueix:

  1. Està prohibit comprar petards (no se si tots o només els cohets, firework es pot traduir com cohet o petard) durant tot l’any excepte els dies abans de cap d’any a partir del 28 de desembre, l’unic moment de l’any en el qual es poden fer petar es des de les 6 de la tarda del 31 fins les 2 de la matinada.
  2. Normes de bici: es pot anar sense casc, pero no es pot anar amb una bici sense bocina/timbre o sense llums.
  3. Hi ha una llei que obliga que es comprovi si funcionen be totes les alarmes d’emergència. El primer dilluns de cada mes a les 12 del migdia comencen a sonar totes les alarmes. Això esta totalment normalitzat entre la gent d’allà.
  4. Els ciclistes tenen sempre prioritat sobre els vianants. Si un ciclista es xoca contra un vianant la culpa de l’accident serà del vianant.
  5. Nomès pots celebrar un casament a Holanda si algún dels nuvis (o els dos, obviament) és holandès.
  6. És il·legal que més de 3 persones solteres comparteixin pis.
  7. Els menors de 18 anys no poden entrar en cafeteries, ja que està permès fumar-hi i els menors no poden estar en llocs tancats on hi fuma la gent.
  8. Com que les cases dels canals tenien tendència a enfonsar-se, es obligatori que totes les estructures construides sobre els canals estiguin reforçades per que no es puguin enfonsar. Això inclou els arbres.
  9. Lleis pels inquilins: està prohibit que un propietari fagi fora un inquilí nomès perquè no poden arribar a un acord. Les lleis sempre afavoreixen l’inquilí.
  10. Està prohibit fer pipí a dins d’un canal EXCEPTE si estàs embarassada. No explica perquè les embarassades poden pixar en un canal.

😉

Bloc: http://blogscat.com/a/enricbertran/category/viatges-i-viatgets/amsterdam/

😉

Amsterdam (Enric Bertran)

😉

Amsterdam-1

Dans le port d’Amsterdam

AMSTERDAM (1). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Per anar fent boca, no se m’acut res millor que escoltar Jacques Brel (Schaerbeek, 1929 – Bobigny, 1978):

Dans le port d’Amsterdam / Y a des marins qui chantent / Les rêves qui les hantent / Au large d’Amsterdam / Dans le port d’Amsterdam / Y a des marins qui dorment / Comme des oriflammes / Le long des berges mornes / Dans le port d’Amsterdam / Y a des marins qui meurent / Pleins de bière et de drames / Aux premières lueurs / Mais dans le port d’Amsterdam / Y a des marins qui naissent / Dans la chaleur épaisse / Des langueurs océanes

Dans le port d’Amsterdam / Y a des marins qui mangent / Sur des nappes trop blanches / Des poissons ruisselants / Ils vous montrent des dents / A croquer la fortune / A décroisser la lune / A bouffer des haubans / Et ça sent la morue / Jusque dans le coeur des frites / Que leurs grosses mains invitent / A revenir en plus / Puis se lèvent en riant / Dans un bruit de tempête / Referment leur braguette / Et sortent en rotant

Dans le port d’Amsterdam / Y a des marins qui dansent / En se frottant la panse / Sur la panse des femmes / Et ils tournent et ils dansent / Comme des soleils crachés / Dans le son déchiré / D’un accordéon rance / Ils se tordent le cou / Pour mieux s’entendre rire / Jusqu’à ce que tout à coup / L’accordéon expire / Alors le geste grave / Alors le regard fier / Ils ramènent leur batave / Jusqu’en pleine lumière

Dans le port d’Amsterdam / Y a des marins qui boivent / Et qui boivent et reboivent / Et qui reboivent encore / Ils boivent à la santé / Des putains d’Amsterdam / De Hambourg ou d’ailleurs / Enfin ils boivent aux dames / Qui leur donnent leur joli corps / Qui leur donnent leur vertu / Pour une pièce en or / Et quand ils ont bien bu / Se plantent le nez au ciel / Se mouchent dans les étoiles / Et ils pissent comme je pleure / Sur les femmes infidèles / Dans le port d’Amsterdam / Dans le port d’Amsterdam

😉

Amsterdam-2-768x848

Qüestions de toponímia

AMSTERDAM (2). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

Avui us parlaré del topònim. Sempre cal parar-hi atenció, perquè poden contenir informació condensada del lloc. És el cas: Amsterdam es refereix a un pont i a una presa (dam en neerlandès) que hom havia construït al riu Amstel. L’ètim és Amstlerdamme, ‘el dic de l’Amstel’. Ja ho tenim, doncs: la capital dels Països Baixos devia començar sent, a la baixa edat mitjana, un petit port de pescadors a la badia de l’Ij, que amb el pas del temps s’havia de fer gran de la mà d’una creixent activitat comercial.

Us haureu fixat que no accentuo Amsterdam i és perquè no pronuncio el mot com si fos esdrúixol. És veritat que l’Asociación de Academias de la Lengua Española recomana la forma Ámsterdam i evitar Ásterdam, que és poc acurat. El català, però, que ja se sap que va per lliure (de moment), admet tant la variant aguda com l’esdrúixola, la primera de les quals és fidel a l’entonació neerlandesa. A mi, no em demaneu per quins set sous la faig servir. Serà culpa d’en Brel? (Faig el mateix amb Rotterdam.)

😉

3-Toponímia-major-768x662

Toponímia major

AMSTERDAM (3). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

Els bataus eren una tribu que en època romana vivia a la riba del Rin, a la província de la Germània Inferior, la més propera al mar del Nord, que llavors es deia Germanici, en llatí, tal com corresponia. Aquests bataus van acabar per ser un poble toponímicament afortunat, perquè Batàvia, nom de la seva terra, per raons prou òbvies, va designar la república vassalla de França quan la Revolució i també la ciutat de Yakarta (Indonèsia), abans de dir-se així, quan hi manaven els holandesos, que hi tenien la colònia més important del seu imperi, a les anomenades Índies holandeses. El primer dels dos fets té la seva substància, perquè Batàvia, en coincidir més o menys amb els Països Baixos, n’ha esdevingut sinònim.

No és aquest, tanmateix, el fet més curiós de la toponímia major, sinó el plet lingüístic entre Nederland i Holanda. Nederland és un topònim que està d’allò més bé, perquè en neerlandès (l’idioma duu una e de més), neder vol dir baix i land, país, amb la qual cosa en podríem dir Països Baixos i llestos. Però, vet aquí que entra en escena el topònim Holanda, propi de les dues províncies econòmicament més fortes, les d’Amsterdam i Rotterdam, i que acaba referint-se al conjunt del territori. És com si a tot Espanya, hom l’anomenés Catalunya, en justa atenció al seu patrocinador. Contràriament, però, al que podria semblar, la resta de neerlandesos no s’ho prenen pas malament i es deixen dir holandesos, sense enfadar-se.

I encara un altre: quan era jove i estudiava geografia d’Europa, hi sortia el Benelux, topònim creat amb l’artifici d’un acrònim, ajuntant les primeres lletres dels estats que el formen: Be[lgica]ne[derland]lux[emburg]. Avui en dia no se’n parla ni poc ni gaire, perquè la seva principal raó de ser -una unió econòmica, amb lliure circulació de persones, béns i serveis- va quedar subsumida dins la Unió Europea (UE). Això no obstant, no sé que hagi desaparegut formalment del tot. Val la pena destacar que el Benelux és l’expressió d’un tractat econòmic que es pot considerar amb tot el dret un dels precedents més importants de la UE, aquesta realitat territorial que s’ha apropiat el nom de tot un continent, Europa.

😉

4-Geografia-física-i-humana

Geografia física i humana

AMSTERDAM (4). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

Nederland (és l’últim cop que faig servir aquest topònim) és al sector més occidental de la gran planura europea, la més extensa del continent, que arriba fins a Rússia, a través d’Alemanya i Polònia. Es tracta d’una vasta unitat de relleu sense muntanyes, i allà on el Rin, el Mosa i l’Escalda desguassen al mar del Nord, hi ha els Països Baixos, que ocupen una plana al·luvial, la meitat de la qual és a només 1 m per damunt del nivell del mar, amb una quarta part per sota.

En aquest medi físic difícil, els holandesos estan entestats, ja des de l’edat mitjana, a arrabassar terres al mar, perquè el seu país és petit (a què em sona, això?). I ho han aconseguit amb la construcció de dics que eviten les inundacions permanents que altrament es produirien i amb mètodes de drenatge per dessecar terres colgades d’aigua, de primer amb la força que proporcionaven els fotogènics molins de vent –font d’energia inesgotable en aquest país- i després amb sistemes elèctrics de bombatge.

Una de les grans intervencions efectuades en el medi físic holandès, és l’Afsluitdijk, un dic de més de 30 km, 7 m d’altura i prop de 100 d’ample, que va separar els mars de Zuiderzee i de Wadden. Amb aquesta gran obra d’enginyeria civil i la construcció de diversos pòlders, l’antic mar de Zuiderzee va minvar força en extensió i esdevingué el llac Ijsselmeer, avui la reserva d’aigua dolça més important dels Països Baixos, tot i que per culpa de tanta gent com hi viu temen no tenir-ne prou.

Els pòlders són terrenys lacustres guanyats a la mar, que un cop drenats i protegits per dics, han esdevingut terra de conreu o de pastura. Però, de pòlders, n’hi ha a Holanda, a Bèlgica… i també a l’Alt Empordà! Encara que aquí els anomenem closes, que són aquells camps tancats per canals de drenatge i barreres de vegetació (sovint tamarius), com l’antic estany, ara dessecat, de Castelló d’Empúries. Ja ho veieu, doncs, la nostra relació amb Holanda va més enllà de fitxar futbolistes de l’Ajax d’Amsterdam.

😉

5-El-paisatge-holandès-768x634

El paisatge holandès

AMSTERDAM (5). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

Mentre no ve l’agost a posar remei a no haver estat mai als Països Baixos, les meves imatges dels paisatges holandesos són d’aquelles interminables sessions de diapositives a casa d’amics viatgers, no sempre acompanyades d’un sopar compensatori. Aquestes experiències viscudes han passat a millor vida amb la fotografia digital, que permet penjar-les a la xarxa i a un dir que s’ha mirat el reportatge amb gran plaer, a la marxeniana manera.

Hi havia, però, un sistema alternatiu: recórrer a un paisatgista competent. El meu preferit era Jacob van Ruysdael (Haarlem, ca 1628 – 1682), un pintor barroc d’allò més prolífic en retratar (hauria de dir interpretar) el paisatge holandès. Penso anar, doncs, al Rijksmuseum d’Amsterdam a veure què hi tenen i fer comparances amb la realitat actual. Tinc moltes ganes de contemplar al natural El molí de Wijh, que em sembla que hi és.

I és que la trobo, no només jo, una pintura magnífica, que conté l’essència del paisatge holandès: l’aigua, el dic, la terra baixa i el molí, sota un cel aclaparador que amenaça de desfermar la tempesta. I tot plegat amb una riquesa cromàtica només a l’abast dels grans. I encara us diré una cosa, a mode de resum, tot i el risc que sigui una bestiesa: és com si a Rembrandt (Leiden 1606 – Amsterdam 1669) li hagués agafat per pintar paisatges.

M’han parlat de la instal·lació d’aerogeneradors als Països Baixos. Però, em penso que no cal patir, perquè els molins tradicionals són patrimoni de la humanitat. S’ho han ben guanyat: bombant l’aigua dels pòlders, serrant la fusta dels vaixells que solcaren els oceans fins a fer d’Holanda una gran potència comercial, molent cereals per alimentar la població… i fabricant pigments a plena satisfacció d’aquells grans mestres del barroc.

Sense els molins de vent, m’afiguro que Holanda no seria pas el que és avui. Ara bé, només amb molins, no n’hi ha prou, que un pot parar boig.

😉

6-I-quin-temps-hi-fa.jpg

I quin temps hi fa?

AMSTERDAM (6). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

No sé  qui em va dir una vegada que als holandesos els sobtava d’allò més que els catalans, quan plovia, corríem pels carrers, encongits d’espatlles i arrufant el nas. D’aquesta observació, se’n desprenia que, a nosaltres, la pluja, ens era una molèstia, perquè no hi estàvem acostumats, i que ells, en canvi, s’ho prenien més bé, perquè sí que n’estaven, d’avesats. Doncs, mireu per on, a Amsterdam cauen només 150 mm d’aigua l’any més que a Barcelona (760 mm per 612). I és que no hi plou tant com es pensen: la causa d’aquesta percepció és que hi plovisqueja durant tots els mesos de l’any, mentre que aquí les pluges es concentren en grans xàfecs, que alternen amb períodes eixuts. És per això que, a Barcelona, quan plou, ho fa de veritat, arrufem el nas i aparquem les bicicletes, no et fot!

Parlem del clima holandès, que a causa de la manca de barreres físiques, ens l’afigurem força uniforme. Segons la molt reconeguda classificació del geògraf, meteoròleg i climatòleg rus d’origen alemany Vladímir Petróvich Köppen (Sant Petersburg 1846 – Graz 1940), als Països Baixos (i per tant a Amsterdam), els correspon un clima temperat oceànic. Això vol dir que la proximitat a la mar del Nord fa els hiverns suaus (hi fa fred, però res de l’altre món) i els estius poc calorosos, amb temperatures, respectivament, que poques vegades baixen sota zero i que els costa molt de superar els 30°C. (L’agost, que és el mes que a nosaltres ens interessa, Amsterdam enregistra 22°C de promig). Els vents dominants són els del NW, humits i responsables que hi plogui de mitjana 175 dies l’any. Per a obtenir dades completes, us remeto a l’observatori de l’aeroport de Schiphol.

És cert que a Holanda hi ha dies rúfols, nuvolosos i humits, però és més aviat als mesos freds de l’hivern, la primavera i l’entretemps. A l’estiu, els dies són més llargs i assolellats i hi plou poc, coses les quals fan d’aquesta estació un bon moment per anar-hi. No obstant això, penso que no estarà de més endur-nos un anorac lleuger per no haver d’arrufar el nas… i una rebequeta pels fredolics.

😉

7-El-paisatge-humà.jpg

El paisatge humà

AMSTERDAM (7). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

El multicairat historiador romà Gai Corneli Tàcit (56 – 118 dC) va escriure una obra etnogràfica, Germania, on tracta dels pobles germànics, entre els quals hi havia els bataus, que vivien al delta del Rin, a l’actual Holanda. Tàcit ens els presenta com una gent de cabellera pèl-roja i ulls blaus, alta, de cos robust i fornida de membres, i d’una gran coratgia. Poc podia saber en Caius Cornelius que estava fent una descripció física de Ronald Koeman (Zaandam, 1963), dos mil anys abans de Wembley.

Però, encara menys, es podia afigurar l’erudit romà com arribaria a canviar el paisatge humà d’aquelles contrades. I és que els descendents d’aquella tribu de bàrbars guerrers que es llogaven com a tropes auxiliars de les legions de la Roma imperial han quedat engolits en una societat ben diversa, capaç de produir altres futbolistes, com és ara Patrick Kluivert (Amsterdam, 1976). Com a culer, me n’alegro de debò, però també per la convicció ideològica que la diversitat és un motor social cridat a no fer llufa. I endemés me n’alegro, cosa de no dir, perquè així es farà fotre tothom qui no se n’alegra.

Tradicionalment, els Països Baixos havien registrat una emigració més aviat continguda i una immigració reduïda als veïns alemanys. Les destinacions eren, el més sovint, les colònies de Sud-àfrica i Indonèsia, Austràlia, així com el continent americà, els EUA i el Canadà, el Brasil i l’Argentina, sobretot. Rere la Segona Guerra Mundial, es va afavorir l’emigració per mor d’evitar la superpoblació del territori, però la situació ha acabat per capgirar-se i la immigració ha esdevingut més rellevant: ha arribat gent d’Indonèsia, les Antilles i la Guaiana (ara dita Surinam), perquè molts colonitzats acaben a la metròpoli (la qual té l’ineludible deure moral d’acollir-los, faltaria més!), i també de països exportadors de mà d’obra, com és ara Turquia i el Marroc.

Resultat de tot plegat, Amsterdam té actualment una població que ronda els 750.000 habitants, poc més de la meitat dels quals són holandesos i la resta, d’unes 150 nacionalitats diferents, altres que la neerlandesa. Embolica que fa fort! Serà d’allò més interessant passejar en aquest paisatge humà i veure si el rijsttafel és ja el plat típic holandès per excel·lència.

😉

8-Un-poc-dhistòria.jpg

Un poc d’història

AMSTERDAM (8). Durant l’època moderna, els Països Baixos van ser un territori cobejat pels poderosos del continent: se’l disputaven Habsburgs i Borbons, quan els uns eren austríacs i els altres francesos. Els de la Casa d’Àustria s’ensenyoriren d’aquesta terra, patrimoni del duc de Borgonya, a través d’aquelles aliances matrimonials que deixaven l’amor al marge de la política. En heretar els Àustries la corona de Castella, amb Carles de Gant, fill de Felip el Bell i Joana la Boja (sembla hi va parar per culpa del Bell, que li feia el salt tant com podia… de què em sona, ara, això?), i, per tant, nét dels Reis Catòlics, vet aquí que els espanyols es van trobar fent la guerra als Països Baixos, que es volien independitzar, amb el suport militar dels Tudor anglesos i dels Borbons francesos, quan totes dues dinasties rivalitzaven amb Castella per l’hegemonia mundial.

A la política, s’hi venia a afegir la qüestió religiosa: mentre els holandesos s’escoltaven els sermons de Martí Luter, els espanyols els volien aconduir pel recte camí de la fe vertadera, per mor d’allunyar-los de l’heretgia. Si no s’hi avenien, se’ls arribava a aplicar la pena de mort, cosa que encara que era pel seu propi bé, als holandesos, no els acabava de fer el pes. Però què podia fer, ara ja Felip II, per aturar la Reforma protestant que arrasava al nord d’Europa? Res més que fer front com fos a la guerra que dugué a la independència d’Holanda en 1581. I així fou que hom es va adonar que en aquelles terres de dies llargs a l’estiu, també s’acabava per pondre el sol.

La independència, als holandesos, no els va anar gens malament: en 1602, la Companyia Holandesa de les Índies Orientals va obtenir el dret exclusiu sobre el comerç amb l’Àsia, podia signar tractats amb altres potències i, fins i tot, declarar la guerra. Era, però, una independència de facto, ja que Espanya, ara amb Felip IV, no la va reconèixer fins la Pau de Westfàlia, que en 1648 va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys. Aleshores, les Províncies Unides Holandeses van encetar un període de prosperitat econòmica i cultural com no s’havia vist mai: l’Edat d’Or, en van dir. A mitjans del sis-cents, els burgesos d’Amsterdam es feien la barba d’or, perquè els Països Baixos eren ja la primera potència comercial del món, amb una marina mercant de primer nivell, que s’aventurava per les aigües dels set oceans: exploraren l’Àrtic, van fundar la colònia de Batàvia, descobriren Austràlia i, fins i tot, compraren l’illa de Manhattan (per això Nova York es va dir de primer Nova Amsterdam) als educats indis delaware.

😉

9-Rembrandt-768x576

Simplement Rembrandt

AMSTERDAM (9). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

Quan un visita una ciutat que no és la seva, no es pot estar d’anar en algun museu, encara que no acostumi a trepitjar els de la pròpia, si no és que vol passar per un ignorant. A Amsterdam, ho tindrem fàcil, perquè hi ha una bona oferta, entre la qual destaca el Rijksmuseum (que, com prou sabeu, vol dir museu reial en neerlandès). Hi deu d’haver quadres de gairebé tots els pintors holandesos i em penso que aplega la col·lecció més extensa de pintures de Rembrandt Harmenszoon van Rijn (Leiden 1606 – Amsterdam 1669), qui per no allargar-se es feia dir simplement Rembrandt.

Estic molt interessat a contemplar, i a estirar el coll tant com calgui, La guàrdia cívica manada pel capità Cocq i el tinent Van Ruytenburg, una pintura a l’oli monumental (fa uns 17 m²) que el geni holandès va executar en 1642, per encàrrec del burgmestre d’Amsterdam. Les dimensions del quadre i els pocs miraments d’aneu a saber qui, van comportar-ne la mutilació (vegeu-ne les parts escapçades la il·lustració), com qui fa un enquadrament nou d’una fotografia aliena. Les dimensions del títol tampoc no devien resultar pràctiques, i aprofitant l’enfosquiment dels colors per culpa del rovell i l’envelliment dels vernissos, hom el retitulà, amb èxit, com a Ronda de nit.

Es tracta d’una obra de gran força expressiva… (Aquesta frase va molt bé per encetar qualsevol anàlisi artística, fins al punt que jo n’abuso sense manies. No és el cas, tanmateix.) A Ronda de nit, Rembrandt hi retrata una milícia ciutadana, armada amb arcabussos, que es disposen a patrullar la ciutat, a plena llum del dia. El que passa és que el mestre holandès els situa a la penombra d’un lloc cobert, per poder aplicar la tècnica barroca del clarobscur i donar rellevància als dos personatges citats al títol original, mitjançant un raig de sol que els il·lumina. [Un apart: a mi, una companyia paramilitar armada, que patrulla a ple dia, per al manteniment de l’ordre, no m’acaba de fer el pes. No sé a vosaltres. Encara fossin trabucaires…]

He llegit que aquest juliol se’n preveu començar una restauració in situ (sense bellugar el quadre de lloc), que es podrà seguir al web oficial del Rijksmuseum en directe. M’ho afiguro d’allò més interessant, però espero que quan jo hi vagi, a la primeria d’agost, siguin a la fase preliminar de la intervenció (o millor encara, que s’hagi produït algun endarreriment) i es pugui contemplar la pintura com Déu mana.

😉

10-Patrimoni-de-la-humanitat-768x655

Patrimoni de la humanitat

AMSTERDAM (10). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs. De Venècia, només n’hi ha […]

AMSTERDAM (10). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

De Venècia, només n’hi ha una. Però quan una ciutat té ponts i canals en nombre suficient, no triga a ser comparada amb la capital del Vèneto, com un estratagema més per atraure turistes. Així, hom parla de la Venècia del nord, que tant pot ser Bruges com Amsterdam o Hamburg, i qualifica Aveiro com la Venècia de Portugal. Fins i tot, no cal que hi hagi canals per a què hom miri d’aprofitar-se de l’epítet, com ara a Estocolm o a Sant Petersburg. Es tracta, en tots els casos esmentats, però, de ciutats que s’ho han ben guanyat, integrant l’aigua en el seu paisatge urbà. El que em sembla allò que no hi ha, en canvi, és la Venècia catalana, que es refereix a Empuriabrava, autèntic paradigma de la carrincloneria.

Nosaltres no abordarem, tanmateix aquest debat urbanístic i ens centrarem en Amsterdam, una ciutat amb més d’un centenar de quilòmetres de canals i miler i mig de ponts per salvar-los. Tot va començar a finals del segle XVI, quan Holanda gaudia d’una independència de facto, perquè els espanyols estaven capficats a envair Anglaterra i hi dedicaven tots llurs esforços. Però, com que això no hi deu tenir res a veure, no parlarem de l’Armada Invencible i tornarem a Amsterdam, on es preparaven per encetar l’edat d’or, la de més prosperitat econòmica i cultural coneguda fins llavors en aquells topants. Una de les realitzacions més notables fou la planificació urbana d’una ciutat portuària, cridada a ser un dels principals centres del comerç mundial.

Durant el sis-cents, Amsterdam va construir quatre canals concèntrics, en forma de semicercle irregular, on el riu Amstel desguassa a la badia d’Ij, al voltant del centre històric medieval, els quals van ordenar el creixement de la ciutat els segles a venir. Els dos següents, el XVIII i el XIX, l’urbs va créixer poc, a causa d’un cert estancament econòmic, i es va mantenir gairebé dins el mateix perímetre; i quan el va depassar, va respectar el pla concèntric. No va ser fins entrat el segle passat, que eixamples del període d’entreguerres van trencar aquesta trama urbana concèntrica i encetaren una nota etapa en la geografia urbana de la ciutat. Això no obstant, l’Amsterdam dels canals constitueix encara avui un impecable model de planificació urbanística, que ha estat reconegut com a Patrimoni Mundial per la Unesco.

[NB: Per ampliar degudament la temàtica d’aquest post i corregir qualsevol mala interpretació de part meva, em plau recomanar-vos la lectura de l’article El maravilloso plano de Ámsterdam (disponible a Internet), de la geògrafa madrilenya Josefina Gómez Mendoza.]

😉

11-La-ciutat-dels-diamants-400x521.jpg

La capital dels diamants

AMSTERDAM (11). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que ja sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

Durant prop de quatre segles, Amsterdam va ser el centre mundial de la talla i el comerç de diamants. Fou d’ençà la caiguda d’Anvers en mans espanyoles, a principis de la Guerra dels Vuitanta Anys (1568-1648), que va comportar, primerament de facto, la independència d’Holanda de la corona de Castella, la qual se’n va sortir, però, de mantenir el domini dels Països Baixos del Sud, altrament dits Flandes, territori assolellat com no n’hi havia d’altre.

En aquest context de les acaballes del sis-cents, els jueus sefardites expulsats d’Espanya i Portugal arribaren a Amsterdam. Com que no els era permès d’incorporar-se en els gremis existents, van haver de guanyar-se la vida amb activitats alternatives, una de les quals era el negoci summament lucratiu dels diamants, oimés si es desenvolupava en una de les capitals del comerç mundial, condició que la capital d’Holanda va assolir durant el set-cents.

Com que encara no hem parlat dels nazis, us diré que els jueus holandesos comptaven amb els diamants per pactar-hi alguna sortida alternativa a la deportació. Els anglesos, que no eren tan càndids i que apreciaven el treball dels hebreus, van muntar durant la Segona Guerra Mundial una missió dels serveis secrets per posar en lloc segur les existències de diamants digna de pel·lícula: el film es titulà Operació Amsterdam (a Espanya, es va dir El robo del siglo, títol coincident amb d’altres realitzacions cinematogràfiques).

Rere la contesa bèl·lica, l’hegemonia retornà a Anvers, sense que us en pugui dir un perquè clar. Posats a especular, podríem apuntar al subministrament de matèria primera des del Congo Belga, que devia guanyar la partida a les pedres de Sud-àfrica, on s’havia afermat una potent indústria del diamant. Tant se val, tanmateix: Amsterdam encara és un dels llocs claus d’aquesta activitat artesana. Voltaré, doncs, pel barri jueu, a la recerca de tallers de diamants i sinagogues (n’hi ha una de portuguesa digna de ser visitada).

Hi ha actualment diverses cases de diamants que n’ofereixen visites guiades, amb demostracions del procés de talla i poliment, exhibició de la mercaderia (amb interessants oportunitats) i una copa de xampany (deu ser veqprd, vi escumós de qualitat produït en regió determinada: el que s’ha de fer, per no dir-ne cava). Aquests obradors acostumen a ser edificis monumentals i em conformaré amb una visita externa, ja que actualment no em cal comprar cap diamant, oimés quan les ofertes, no compto que millorin les d’Amazon.

😉

12-Un-poc-més-dhistòria

Un poc més d’història

AMSTERDAM (12). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que ja sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

Vam deixar la història d’Holanda al segle XVII, amb la Pau de Westfàlia, que va posar fi a les guerres dels Trenta (1618-1648) i dels Vuitanta Anys (1568-1648), i que va significar el reconeixement de ple dret de la independència de les Províncies Unides Holandeses (altrament dites Països Baixos del Nord o Septentrionals i, també, Països Baixos Protestants). I havent parlat, això sí, de l’Edat d’Or, període de màxima prosperitat econòmica i cultural, en què Amsterdam passà de ser un port de 30.000 ànimes a una ciutat de 200.000, construint-s’hi els grans casalicis que confiem de poder admirar ben aviat.

Vàrem dir, així mateix, que el XVIII i el XIX Holanda patí un cert estancament econòmic, sense donar-ne clarícies. Ara és, doncs, el moment d’entrar en detalls i de situar la recessió econòmica a cavall de tots dos segles. En foren les causes principals la confrontació armada amb la Gran Bretanya (1780-1784), la posterior intervenció militar de part de Prússia i la invasió del país per l’exèrcit francès, que hi instaurà la República de Batàvia, mena d’estat satèl·lit de la França revolucionària, en 1795. Tot plegat significà l’exili del rei de la casa d’Orange, la confiscació dels béns i la supressió de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, així com la pèrdua de les colònies per culpa del pacte signat amb França en contra d’Anglaterra. Els holandesos acabaren salvant els mobles en alçar-se contra Napoleó.

El Congrés de Viena (1814-1815), la conferència política de les potències que van vèncer Napoleó, redibuixà el mapa d’Europa, amb mires de crear estats prou forts per plantar cara a França quan fos el cas. Per això es van reunificar els Països Baixos, els del Sud amb els del Nord, Bèlgica amb Holanda, que va recuperar les seves colònies. La unió, però, sols durà una quinzena d’anys, i holandesos i belgues tornaren a anar cadascú pel seu compte. Un altre objectiu era la instauració de monarquies absolutes per a barrar el pas a qualsevol revolució liberal, cosa que significava un retrocés respecte els anys de la Il·lustració. Val a dir, però, que no se’n van sortir, a la vista de la història posterior. Però, tot això, és un altre tema que aquí no ens toca analitzar.

Vingueren, després, anys de prosperitat fins a la depressió de la dècada dels trenta del segle XX. Holanda, que no havia pres part en la Primera Guerra Mundial (1914-1918), mirà de fer el mateix a la Segona (1939-1945), però els alemanys no estaven per romanços i envaïren el país. Els nazis deportaren i eliminaren gairebé tota la comunitat jueva, malgrat la solidaritat desplegada per la resta de compatriotes holandesos. [Avui no hi ha bromes. No toca.]

😉

13-La-ciutat-de-la-tolerància-400x614.jpg

La ciutat de la tolerància

AMSTERDAM (13). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que ja sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

‘Ciutat de la tolerància’ és, sense cap mena de dubte, l’expressió més repetida de la ciutat d’Amsterdam. Una tolerància entesa com l’actitud de respecte envers els sistemes d’idees aliens (ètics, morals, religiosos, polítics, socials…). En això, la capital d’Holanda va avançada: hi ha qui n’esbomba com a exemples la regulació de la prostitució al barri Roig o la permissivitat amb el consum de drogues toves als coffee shops (on amb prou feines serveixen cerveses!). Hi ha qui pensa, però, en raons més prosaiques: val més regular dites activitats, per a què tributin al fisc, i no pas prohibir-les, cosa amb la qual caurien a les urpes de màfies i macarrons.

Jo, però, hi afegiria disposicions legals com ara el reconeixement de l’avortament lliure i de l’eutanàsia, qüestions ètiques de més calat, on la tolerància és la clau de volta per considerar-los drets individuals i evitar, així, que hi fiqui cullerada qui vol organitzar la vida aliena. Però, quin fonament històric té aquesta actitud tolerant? Aquí haureu d’anar en un especialista, perquè jo sols goso apuntar a Amsterdam com a punt de trobada de gent i d’idees perseguides (hugonots calvinistes, jueus sefardites…) i com un dels primers indrets d’Europa on s’instaurà la llibertat de culte, basada en la llibertat de consciència, un dels preceptes del calvinisme. Ara bé, no ens penséssim pas que no s’hi devia cometre cap atzagaiada (per això, us recomano aprofundir en el tema cercant opinions especialitzades).

En aquesta actitud tolerant, hi ha d’haver tingut a veure, en bona mesura, el fet que Holanda és una societat multicultural. La tolerància, però, es tradueix en una mentalitat cosmopolita? Vet aquí la pregunta que es fa l’assagista Ian Buruma (la Haia, 1951), en constatar que la meitat de la població holandesa té una opinió desfavorable dels musulmans. L’assassinat del cineasta Theo van Gogh (la Haia, 1957 – Amsterdam, 2004) a mans d’un islamista escampà el pànic entre la societat holandesa i adobà el terreny a la ultradreta xenòfoba. La tolerància a Holanda és ara en perill, perquè alguns holandesos es pregunten si el seu model multicultural ha funcionat com devia. Pensem que la intolerància té un bon planter en la manca d’atenció als problemes de la immigració. La seva desatenció no és compatible amb la idea d’una societat cosmopolita, que per definició ha d’acceptar tothom com a ciutadà de ple dret. Cal treballar, per tant, en la integració, cosa que és una qüestió legal, però, encara més, cultural. Aquesta és, doncs, la nostra esperança.

😉

14-Bier-beer-bière...-birra-768x403

Bier, beer, bière… birra!

AMSTERDAM (14). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que ja sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

Holanda és un país de cultura cervesera, elegant manera de dir que se n’elabora molta, que se n’exporta força i que se’n beu deunidó. I, tot plegat, des de fa anys i panys. Com acostuma a passar amb altra mena de beuratges, l’origen de la seva tradició, cal situar-lo als monestirs medievals, on els frares excel·lien en la seva elaboració. Eren èpoques daurades per a la cervesa, perquè en bevia gairebé tothom qui podia: el vi era escàs i, per tant, molt car, en aquestes latituds; la llet es feia servir de medecina i, per això, es reservava per a la canalla i els malalts; i l’aigua era millor dedicar-la a d’altres usos, si un volia arribar a vell.

Elaborant, doncs, cervesa lleugera estil Pilsen -el de la ciutat de Bohèmia amb aquest nom-, Holanda n’ha esdevingut un país exportador. Un exagerat ha arribat a dir que els Països Baixos en són el tercer fabricant mundial. Ni que prenguéssim el topònim en sentit històric i li afegíssim Bèlgica! Per raons demogràfiques, els EUA, Rússia, el Brasil, l’Índia i la Xina, han d’anar forçosament per davant. I m’afiguro que també Alemanya… i França. Tanmateix, la relació d’Holanda amb la fàbrica de cervesa és molt important, pel nombre de treballadors ocupats (més de 60.000) i perquè sembla que els holandesos foren els introductors del llúpol (planta de la família de les cannabàcies!) en el mètode d’elaboració (abans de creure-us-ho, però, mireu de verificar-ho).

En qualsevol cas, Holanda va veure reconeguda la seva tradició cervesera, amb l’adopció del seu mot bier, per alemanys i anglesos (beer), cosa ben normal, per altra banda: els dialectes alemanys són cosins del neerlandès i l’anglès manlleva a tort i a dret. Però, què me’n dieu, d’italians i francesos (aquests, uns integristes lingüístics), que fan servir birra bière, per comptes de cervisia cervoise, que és el que els tocaria com a parlants llatins que són? I, a més, l’argot català acabarà fent entrar birra al diccionari normatiu (el castellà, ja ho ha fet). Temps al temps.

Així doncs, no en tocarà una altra que anar a l’altra riba del Singelgracht i fer el turista a la fàbrica-museu Heineken, la marca de més anomenada d’Holanda, i tal vegada visitar alguna casa de cervesa artesana, que és aquell florent sector que elabora birres bones i dolentes, però gairebé tothom diu que totes són bones. De fer bona aquesta segona opció, se m’ha recomanat visitar (el bar) de la cervesera Brouwerij, ubicada en un molí de vent, ben a prop del nostre hotel. [NB: I ens en beurem una gerra en memòria del replicant Rutger Hauer (Utrecht, 1944-2019)]

😉

15-El-catecisme-holandès

El catecisme holandès

AMSTERDAM (15). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que ja sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

En parlar-vos d’Amsterdam com la ciutat de la tolerància, em va venir a la memòria quelcom que tenia desat en un racó i que potser hi té a veure: el catecisme holandès. Recordo que quan era adolescent i només coneixia el catecisme beneït per la Congregació de la Doctrina de la Fe, que era el que recollia tot allò que calia saber de la religió catòlica i com calia saber-ho, va arribar el catecisme holandès, em penso que de la mà de la Companyia de Jesús, que és un orde religiós especialitzat en visions alternatives.

Ho apunto com a possibilitat ferma, perquè me’n vaig assabentar pel meu pare, que era persona creient i que tenia tractes amb els jesuïtes, un dia que estava un xic alterat perquè al vespre havia d’anar en una conferència sobre el tema a l’Ateneu Montserrat. Quan li vaig preguntar què era allò del catecisme holandès, el pare em va contestar que era un catecisme nou que havien fet els holandesos. No em va sorprendre la resposta, perquè en aquells anys tothom en rebia de semblants i hi estàvem avesats.

Després vaig saber que era un catecisme que havia fet un teòleg holandès, jesuïta per descomptat (el pare m’ho hauria pogut dir), on s’introduïa un esguard modern d’alguns dogmes de l’Església, bàsicament d’aquells que costaven d’empassar a una societat que s’anava modernitzant: em sembla que no es parlava d’àngels i ni de dimonis, cosa que podia fer creure que no existien, no es tocava el tema de la Trinitat (un misteri que sempre ha dut problemes) i despistava sobre la virginitat de la Mare de Déu.

I no m’allargo més, perquè no sóc teòleg i probablement ja he escrit algun disbarat. Però, no em puc pas estar d’afegir que, des de posicionaments fonamentalistes de l’Església Catòlica, alguns dels postulats del catecisme holandès van rebre la consideració d’heretgies, sense que sapiguem, això no obstant, que donessin peu a cap excomunió. Com que visc l’Església a distància, no sé com devia acabar el catecisme holandès, ni què en queda avui, però he volgut parlar-ne com a exemple d’una societat tolerant.

😉

16-Van-Gogh-400x501.jpg

Van Gogh, el desgraciat

AMSTERDAM (16). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que ja sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

En anar a Amsterdam, és obligat retre visita al museu dedicat a Vincent Willem Van Gogh (Zundert 1853 – Auvers-sur-Oise 1890), pintor catalogat pels entesos com a postimpressionista, és a dir, entre l’impressionisme i l’expressionisme, del qual es considera precursor. Com que això no és un tema d’oposicions, deixaré de banda les qüestions artístiques (on els meus coneixements són ben limitats) i em centraré en alguns aspectes biogràfics d’aquest genial artista holandès, coneguts a partir de les cartes creuades amb el seu germà Theo. El treball interpretatiu dels historiadors de l’art, no deixa marge al dubte: no es pot ser més desgraciat a la vida. Fixem-nos-hi:

De la primera etapa de la seva trajectòria, Vincent van Gogh en va fer balanç amb aquesta frase: «La meva joventut va ser trista i freda, i estèril…» Potser per això, el diagnòstic sobre la seva personalitat era que tenia un caràcter força inestable i un temperament molt fort. Sigui com sigui, els fracassos laborals i amorosos, no hi devien ajudar. Pel que fa a les feines que mirà de desenvolupar, no se’n va sortir com a predicador metodista, ni com a marxant d’art, sembla que a causa de ser un esperit lliure. Pel que fa als afers del cor, en Vincent fou un gran col·leccionista de desastres: primer s’enamorà d’una noia que ja estava compromesa, el refús de la qual li costà una depressió; també fou rebutjat per una cosina, tot i anar més ben encaminat, perquè era vídua; l’oposició familiar li va fer deixar una relació amb una meuca, de la qual sembla que se’n sortí amb el mal francès, que no el va matar, però que li féu perdre les dents. I tot i que n’hi ha més, fins aquí la crònica sentimental.

Encara sort (per a tothom) que en Vincent es dedicà a la pintura, tot i no obtenir gaire reconeixement en vida, però ja no venia d’aquí. Almenys, sí que el va tenir d’autoritzats amics seus, que conegué a París: Toulouse-Lautrec, Gauguin, Seurat, Pissarro… A mi, crític dolent com n’hi ha pocs, la producció que m’agrada més és la de la Provença, que em fa l’efecte que és impressionista. Aquí, la fada verda el devia ajudar amb aquells remolins i traços ondulants, que fan esclatar la natura amb una gran riquesa cromàtica. I aquí em plau afegir una frase que no és meva: la pintura és l’expressió del sentiment de l’artista en interpretar el caràcter de les coses. Oi?

[NB. Última desgràcia: Van Gogh va morir en no donar la importància deguda a un tret de pistola que es va disparar mentre anava de passeig. Sense més comentaris. Només la darrera frase del desgraciat pintor: «la tristesa durarà per sempre.»]

😉

17-La-bombolla-de-les-tulipes-400x381

La bombolla de les tulipes

AMSTERDAM (17). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que ja sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

Recordo que de ben jove diferenciàvem entre tulipes i tulipans. Les tulipes eren uns pàmpols de vidre que es posaven en llums de tauleta de nit, en aplics a la paret o en bombetes que penjaven del sostre, per recollir la llum. Tenien la mateixa forma que la flor de la tulipa, però no les relacionàvem amb els tulipans. I és que per nosaltres els tulipans eren aquelles plantes, i més que res les seves flors, que es conreaven per tot arreu d’Holanda, ‘el país dels tulipans’. Havent deixat, afortunadament enrere, aquell català aproximatiu, ara sé que un mateix mot serveix per a tos dos conceptes i que l’un va prendre el nom de l’altre, perquè tenia una forma semblant.

Com sabeu tothom, la tulipa és la flor d’Holanda per excel·lència, però tal com molts símbols d’un país, resulta que procedeix d’un altre lloc. En aquest cas, Turquia, des d’on hi arribà a mitjans del segle XVI i s’hi adaptà ràpidament, més bé que a d’altres indrets, per raó dels abundants sòls arenosos que hi ha als Països Baixos. També fou motiu de la proliferació de la tulipa, el fet d’esdevenir flor ornamental, que donava prestigi als jardins de les cases bones (dels rics, s’entén) que en posseïen. Fins a tal punt, que el seu mercadeig arribà a ser causa d’una important crisi. En vaig conèixer els detalls, quan l’esclat de la bombolla immobiliària; aleshores hom va repassar la història en cerca de precedents i va desempolsegar la crisi de les tulipes, que afectà, i de quina manera, l’economia holandesa a la segona meitat del sis-cents.

Les tulipes, fetes símbol de riquesa, assoliren preus continuats a l’alça, cosa que, de primeres, en féu créixer la producció i, després, féu que es paguessin a l’avançada, sota contracte de lliurament. Els drets sobre collites dels anys a venir es venien i compraven, amb grans beneficis, fins al punt que hom arribava a obrir hipoteques pensant de fer-se la barba d’or en quatre dies. Era un mercat de futur, basat en el crèdit i l’especulació: però ja no es venien flors, sinó cartes de pagament. El negoci, això no obstant, era prou florent (mai més ben dit): tothom invertia en tulipes, molts en cultivaven i tot eren guanys. Els preus van arribar a ser astronòmics, però vet aquí que passà allò que passa amb les bombolles: es fan tan grans que esclaten. La demanda va esdevenir incapaç d’absorbir una oferta sobredimensionada, amb preus elevats, i aquests es van desplomar. Fou el correm-hi tots: però vet aquí que ja no es podia vendre allò que ningú no volia comprar. El negoci de la tulipa havia fet fallida.

Ara ja fa molta anys que Holanda se n’ha refet i s’hi poden anar a contemplar amb admiració els camps de tulipes. La millor època és, però, la primavera. Llàstima!

😉

De vaques i formatges

AMSTERDAM (18). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que ja sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

18-De-vaques-i-formatges-1-176x300.jpgQuan penso en una vaca, el més sovint (tinc d’altres registres) m’afiguro un exemplar blanc amb taques negres (o negre amb clapes blanques, que no ho resoldrem pas avui). És, tal com ja heu suposat, la vaca arquetípica de totes les lleteries de Barcelona de quan jo era petit i encara es podia comprar llet a petricons. Són les mateixes (de la mateixa raça vull dir, no pas els mateixos exemplars, ja m’enteneu) que hi ha arreu de les granges productores de llet de Catalunya. Són les vaques de raça holandesa, anomenades així perquè són originàries dels Països Baixos, com resulta obvi. I més en concret, de les terres septentrionals, raó per la qual també es coneixen com a frisones.

Són bèsties amb gran capacitat d’aclimatació a altres latituds, on se’n surten amb prou èxit de mantenir uns estàndards elevats quant a producció de carn i, sobretot, de llet. A Catalunya, aquesta capacitat d’adaptació al medi s’ha pogut constatar, no fa pas massa anys, en alguns exemplars que han reeixit a desenvolupar una gran taca negra que reprodueix amb increïble fidelitat el contorn del país, tal com es pot comprovar en la il·lustració d’aquí al costat. Aquest fet, que no deixa de sorprendre els escèptics, és una prova més de l’agermanament entre holandesos i catalans, que no es circumscriu a l’àmbit del futbol.

Si hom creu que aquesta avinença és cosa de quatre dies, estic en disposició d’aportar una prova definitiva que aferma la nostra tesi: el formatge de bola holandès, que els catalans que es desplaçaven a Andorra, els anys seixanta i setanta, compraven, complint un ritual, a les botigues del principat, mentre qui no hi anava n’encarregava, tant sí com no, als més afortunats que hi feien cap. Eren temps que encara no en venien al supermercat del Corte Inglés, grans magatzems que ja aleshores demostraven un cert grau de desconnexió amb els interessos de bona part del país (hom assegura que, no fa pas gaire, han subvencionat campanyes internacionals contra el procés).

18-De-vaques-i-formatges-2-300x300Es tracta, com bé deveu saber, d’un formatge fet amb llet de vaca, suau, de forma esfèrica, amb els foradets característics, de coloració groguenca (aneu amb compte els ciutadans que en sou repatanis), recobert amb una capa de cera vermella i embolcallat amb paper de cel·lofana. Per a molts catalans, aquest era el formatge de bola per excel·lència, quan no en sabíem tant de formatges com ara, que sabem que es tracta del tipus Edam, anomenat així, perquè s’exportava arreu des d’aquest port holandès. Confio que n’hi haurà a l’esmorzar de l’hotel on ens hostatjarem: hi anuncien bufet lliure, molt ben assortit, no apte per a golafres (mirarem de passar-hi desapercebuts).

😉

L’holandès volador

AMSTERDAM (19). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que ja sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

19-Lholandès-volador-1-768x352

Avui parlarem un xic d’òpera i de L’holandès errant, títol del drama líric de Richard Wagner (Leipzig, 1813 – Venècia, 1883), en el qual es relata el periple d’un vaixell fantasma, i també el del seu capità, que són condemnats a vagar eternament pels mars del món, com a càstig d’haver desafiat Déu, i només entrar a port un cop cada set anys, buscant-hi la redempció d’una noia que li prometi amor etern al capità, cosa que en aquells temps no era tan senzill com un es pot afigurar. Val a dir que, per exigències del guió, el compositor alemany es va prendre la llicència de fixar l’interval entre atracaments en sols set anys, quan a la llegenda era de centenars d’anys, tal com correspon a un càstig diví. I també situar la història als fiords noruecs i facilitar la trobada amb una noia enamoradissa per poder resoldre la trama argumental.

19-Lholandès-volador-2-1-206x300El llibret de l’òpera wagneriana és fidel a la versió recollida a Les memòries del senyor von Schnabelewopski, del reconegut poeta judeoalemany Heinrich Heine (Düsseldorf, 1797 – París, 1856), qui es basà en una antiga (llavors no massa) llegenda holandesa, que com passa amb totes les llegendes, tenia un munt de variants, entre les quals aquestes dues: un veler que en les seves singladures cap a les colònies assolia velocitats espectaculars, beneficiat d’un pacte amb el diable; i no girar cua en arribar al cap de Bona Esperança, a la punta meridional de l’Àfrica, on s’aiguabarregen els oceans Atlàntic i Índic, quan una esgarrifosa tempesta aconsellava procedir amb aquesta cautela; en totes dues, la pena divina tenia el dia del Judici Final com a venciment (en aquests casos no es concedeixen beneficis penitenciaris) i es feia extensible a tothom qui navegant pel món albirava el vaixell fantasma, perquè, de ningú d’aquests desgraciats, se’n tornava a saber mai més res. Com que l‘espai del post és el que és, només podem apuntar la darrera aparició del capità maleït i el seu vaixell fantasma a Pirates del Carib.

19-Lholandès-volador-3-768x343.png

El mite de L’holandès errant rep també el nom de L’holandès volador, més fidel literalment als títols en neerlandès (De Vliegende Hollander) i en anglès (The Flying Dutchman), però pot dur a confusió, perquè L’holandès volador és, amb més propietat, 19-Lholandès-volador-4-209x300.jpgqui pocs dies abans de Nadal de 1973 i sense l’ajut del diable (aquells dies ocupat fent de cicerone d’un almirall), ens va deixar bocabadats (jo encara no he tancat la boca) amb un gol impossible davant l’Atlético de Madrid: Johan Cruyff (Amsterdam, 1947 – Barcelona, 2016). El gran futbolista holandès, esdevingut amb els anys aureolat entrenador del Barça, encara continua rebent el reconeixement mundial com a inspirador de l’estil de joc blaugrana. Un futbol que el seu deixeble més distingit, Josep Guardiola (Santpedor, 1971), elevà al nivell d’una simfonia, amb l’intèrpret que domina el vent, la corda i la percussió: Lionel Messi (Rosario, 1987).

19-Lholandès-volador-5-768x489

😉

20-Epíleg-holandès-768x518

31 de juliol de 2019

Epíleg holandès

AMSTERDAM (20). Enguany anirem, “Dios mediante, si el tiempo lo permite y la autoridad no lo impide,” a Amsterdam. Em cal, per tant, repassar coses que ja sé i aprendre’n d’altres que no sé. Tot de coses elementals que us explicaré, com si vosaltres no les sabéssiu. Ja em perdonareu, doncs.

De quan estudiava geografia d’Europa, es deia que Holanda era un país més aviat pobre en recursos naturals i que s’havia fet a si mateix. Destaco la darrera frase perquè deu voler dir que no l’havia ajudat ningú, mentre que a d’altres s’infereix que sí. Però, deixem-ho córrer, perquè després de la descoberta de jaciments de gas natural, a finals del segle passat, potser hauríem d’adaptar un xic el discurs.

Una aproximació a Holanda, ens diu que el factor clau de l’economia holandesa és estratègic: la seva localització a la desembocadura del Rin, l’ha convertit en el port de distribució de la producció industrial de la conca alemanya del Rhur. La seva economia moderna s’ha desenvolupat a partir de l’intercanvi de mercaderies i el control de la circulació de béns i capitals. Rius i canals navegables han estat decisius.

Amsterdam és la capital d’Holanda, des que li pispà la condició a l’Haia, a començ del segle XIX, quan era el principal port del país i l’indiscutible centre econòmic. Ho és, doncs, administrativament i financera, i ara també ho és turísticament i cultural. La confusió de l’Haia com a capital, és perquè hi resideixen el rei i la reina consort (que és argentina), i és la seu del govern i el parlament. Un país descentralitzat?

Amsterdam és la ciutat més populosa d’Holanda. La seva aglomeració metropolitana (una trentena de municipis, amb força més de dos milions d’ànimes) guanya a la de Rotterdam (no arriba als dos). Això no obstant, Rotterdam, situada estratègicament a l’eix del Rin, l’ha superat com a centre industrial i el seu port ha esdevingut el més actiu, no sols del país, sinó d’Europa. (Ho era del món, però se li avançà Singapur.)

L’activitat econòmica dels Països Baixos es concentra al Randstad, que es el motor del país. Es tracta d’una megalòpoli de sis milions llargs d’habitants, que és entre les primeres conurbacions europees. Està formada per territoris de les províncies d’Holanda Septentrional i Meridional -l’Holanda, pròpiamrent dita-, Flevoland i Utrecht, i en són les ciutats més grans, Amsterdam, l’Haia, Rotterdam i Utrecht.

[NB: si algú pensa que aquest darrer post és un tant inconnex, amb paràgrafs mal lligats, tindrà tota la raó. Són notes esparses que no he pogut encabir en els posts precedents i que em sabia greu de deixar-los oblidats. També per això, he dubtat fins a darrera hora amb el títol, perquè volia escriure escorrialles holandeses, però al final penso que he fet com calia, triant epíleg holandès. Salut!]

😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s